CV: Historiador de l'art, ha estat conservador del Departament d'Art Romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya (1995-2022) i també professor associat de la Universitat de Barcelona (1997-2001) i la Universitat Autònoma de Barcelona (octubre de 2008 - setembre de 2009). La seva activitat investigadora es basa en l'escultura dels segles XI al XIII. Alguns dels seus treballs inclouen diferents estudis sobre les obres i la història de la Col·lecció d'Art Romànic del MNAC.
En el marc de la seva activitat al museu, ha estat corresponsable de les presentacions museogràfiques realitzades a les galeries romàniques els anys 1995 i 2011. Ha estat comissari, també, de diverses exposicions (Obres mestres del romànic. Escultures de la Vall de Boí), junt amb el Musée national du Moyen Âge de París, en col·laboració amb Xavier Dectot (París, Barcelona, 2004-2005) , i El romànic i la mediterrània. Catalunya, Toulouse, Pisa. 1120-1180, amb Manuel Castiñeiras (2008). És el coordinador científic, juntament amb Manuel Castiñeiras, de l'Enciclopedia del románico en Cataluña, editada per la Fundación Santa María la Real. És col·laborador del Grup de Recerca Consolidat Magistri Cataloniae & Mediterranei - Estudis artístics de la Mediterrània medieval i la seva recepció / MACMED (SGR 2021-63) (https://www.magistricataloniae.org/ca/).
La pintura mural romànica en el Museu Nacional d’Art de Catalunya
La sèrie excepcional de conjunts de pintura mural romànica del Museu Nacional (“els absis”) singularitzen i determinen l’itinerari expositiu de les sales on es mostren per les seves dimensions i per l’espai que conformen les estructures en les quals estan instal·lats. Igualment, el seu reconeixement unànime radica també en la qualitat artística de bona part de les obres, com Santa Maria d’Àneu, Sant Climent de Taüll i la sala capitular de Sixena, entre d'altres.
La col·lecció parteix d’un episodi excepcional: la campanya d’arrencaments i trasllat des dels seus emplaçaments d’origen fins al museu duta a terme els anys 1919-23. Des d’aleshores ha experimentat diferents moviments i instal·lacions, fidel reflex de la història de la institució. És una història de fragmentacions (i desfragmentacions), reunions, ampliacions i revisions que s’han anat succeint fins a l’actualitat, cent anys després. Tant aquests fets com els conjunts pictòrics en els seus vessants històric, iconogràfic i tècnic han estat àmpliament estudiats i valorats, fonamentalment des de la visió dels especialistes.
Així doncs, hi ha una història expositiva que ha hagut d’afrontar els reptes de cada moment amb els mitjans i mètodes corresponents. Avui, en un món de canvis accelerats en tots els àmbits, els reptes de la col·lecció (dels seus responsables) es balancegen entre l’obligatorietat d’actuar en el camp de la recerca científica rigorosa i la responsabilitat de crear relats i vies de difusió a fi de mantenir el vincle imprescindible amb el públic. A aquest es dirigeixen molts dels esforços per propiciar-li una experiència fructífera, sense oblidar mai una funció ineludible, la conservació de les obres.