CV: Actualment és catedràtic d'Història de l'Art Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona. Anteriorment va ser conservador i cap de la Col·lecció d’Art Romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya (2005-2010), així com professor titular de la Universidade de Santiago de Compostela (1997-2005). Tot i que la seva recerca s'ha centrat principalment en l'art romànic i la pintura sobre taula medieval, des del 2014 treballa àmpliament en l’àmbit de l'art bizantí i croat per analitzar algunes qüestions relacionades amb l'intercanvi artístic a la Mediterrània medieval i la construcció d'identitats interculturals. El 2012 va gaudir de dues estades curtes al Japó com a membre de la Japan Society for the Promotion of Science (Nagasaki Junshin Catholic University) i als EUA com a professor convidat a la University of Pennsylvania (Departament d'Història de l'Art). A més, durant el 2017-2018 va estar de permís sabàtic com a Samuel H. Kress Senior Fellow al Center for Advanced Study in the Visual Arts (CASVA), a la National Gallery of Art (Washington, D.C.), per desenvolupar el projecte Shifting Identities and Travelling Objects: Artistic encounters with Byzantium during the Expansion of the Crown of Aragon.

Ha publicat diversos llibres, com ara El calendario medieval hispano, 1996; L'art romànic a les col·leccions del MNAC, 2008 (amb J. Camps); El Tapís de la Creació, 2011; Entre la letra y el pincel: el artista medieval (ed. 2017); Romanesque Patrons and Processes (ed. amb J. McNeill, R. Plant i J. Camps, 2018); Imagens e Liturgia na Idade Média (ed. amb Carla Varela Fernandes), etc. Ha comissariat dues grans exposicions: El romànic i la Mediterrània. Catalunya, Toulouse i Pisa, 1120-1180 (MNAC, 2008) i Compostela y Europa. La historia de Diego Gelmírez (2010). Actualment dirigeix un projecte de recerca sobre manuscrits il·luminats bizantins a les biblioteques espanyoles (https://mabilus.com) i és el coordinador del Grup de Recerca Consolidat Magistri Cataloniae & Mediterranei - Estudis artístics de la Mediterrània medieval i la seva recepció / MACMED (SGR 2021-63) (https://www.magistricataloniae.org/ca/).

Entre dos continents: Santa Maria d’Àneu i Santa Maria de Cap d’Aran

Els conjunts pictòrics de Santa Maria d’Àneu i Santa Maria de Cap d’Aran exemplifiquen com pocs la complexa història del redescobriment de la pintura romànica catalana al llarg del segle XX. S'hi barregen l'interès historicoartístic, el mercat de l'art i la fascinació del modernisme i les avantguardes per l'art medieval, a més de l'èxit dels museus que evoquen l'ambient intimista d'una església romànica.

Àneu constitueix, sens dubte, el capítol més brillant d'aquest redescobriment, amb els dibuixos i les anotacions de Domènech i Montaner (1904), la publicació de les pintures per Josep Pijoan (1910), el posterior arrencament, trasllat i exhibició sota la tutela de la Junta de Museus al Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona (1920-1923), i l'entusiasme posterior dels pintors de l'avantguarda. Contràriament, Santa Maria de Cap d'Aran representa la versió més fosca d'aquesta història, amb un descobriment (1930) i arrencament tardans (1941) en mans del comerç d'antiguitats, que va provocar la fragmentació, venda i dispersió del conjunt a diferents col·leccions i institucions museístiques (The Cloisters, Metropolitan Museum; Museu de Maricel, Sitges) i fins i tot un canvi de nom —Sant Joan de Tredòs— que n'amagava la veritable procedència. Tot i això, l'aura que la pintura romànica catalana havia adquirit entre els artistes contemporanis explica que alguns fragments de Cap d'Aran anessin a parar a la col·lecció particular d'Antoni Tàpies mateix, en què es van atresorar al costat dels retrats del Faium.

Dos continents, en geografia (Europa i Amèrica) i en suport (patrimoni immoble i moble), es reparteixen aquesta complexa i enrevessada herència, on l'estudi, la reconstrucció de la disposició original d'aquests conjunts i el gaudi per part de l'espectador són un repte per a l'historiador de l'art actual. En aquest sentit, Àneu i Cap d'Aran, per la similitud temàtica del programa iconogràfic, la pertinença a un mateix corrent artístic —el cercle de Pedret o d'Àneu-Burgal— i algunes peculiaritats de la seva mise en scène, ens permeten reflexionar sobre l'original creació d'escenaris sagrats a la Catalunya romànica, la rica interacció entre imatges, mobiliari litúrgic i espai arquitectònic, i també sobre l'inquietant origen italobizantí del seu repertori estètic i temàtic.