Congrés Internacional Romànic

Anna Orriols

Universitat Autònoma de Barcelona-Magistri Cataloniae

CV: Professora titular d’Història de l’Art Medieval al Departament d’Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la revista de la qual, Locus Amœnus, dirigeix en l’actualitat.

Ha centrat la seva recerca en la pintura, la il·lustració de manuscrits, la iconografia i l’hagiografia medievals, principalment de territori català, amb especial atenció als programes i a la relació entre diverses arts.

Els seus darrers treballs aborden temes relatius a dos àmbits: 

- les imatges propagandístiques i commemoratives entre els segles X i XV (retrats de copistes i il·lustrdors; commemoracions visuals; estratègies narratives relacionades amb l’obtenció i possessió de relíquies)

- les formes artístiques del meravellós a l’edat mitjana des de la narrativa visual i els objectes. En relació amb això, ha participat en el col·loqui internacional “La raison du Merveilleux. Textes et images” (École nationale des chartes, París, 2015); ha co-dirigit el Simposi Imago & mirabilia. Les formes del prodigi a la Mediterrània medieval (Barcelona 2018) i ha coeditat el volum miscel.lani del mateix títol (Bellaterra, 2020).

https://uab.academia.edu/AnnaOrriols/


Les pintures del pòrtic de Sant Vicenç del castell de Cardona

L’excepcionalitat caracteritza les pintures de Sant Vicenç de Cardona des de tots els punts de vista: el seu emplaçament en un pòrtic que s’obre a una de les esglésies més notables del primer romànic; l’extraordinari escenari del qual forma part (l’imponent castell de la poderosa casa dels Cardona, a la Catalunya central), i uns perfils i unes circumstàncies que les allunyen del casos més populars del panorama pictòric del romànic català. Absents en els primers estudis sobre la matèria, el seu arrencament va ser tardà i, tot i formar part de la col·lecció del MNAC, la seva fortuna historiogràfica ha estat menor que la dels conjunts pirinencs conservats en aquest i altres museus. El 2017, una tècnica pionera tornava a revestir amb una còpia fidel els murs que s’havien deixat nus més de mig segle enrere.