CV: Luca Ciancabilla és investigador amb contracte de durada determinada (RTDa) a la Università di Bologna, Campus de Ravenna. Després de defensar el seu doctorat a la Università di Siena (2011) amb una tesi dedicada a la fortuna i al descobriment de l'art primitiu al segle de les llums, va obtenir (2012) i va renovar (2018) la seva ASN com a professor de segona càtedra al sector disciplinari 10/B1 (L-ART/04). Al llarg de la seva carrera com a investigador i docent a les universitats de Bolonya, Florència i Cattolica del Sacro Cuore de Milà, ha orientat les seves investigacions cap a l'estudi de la història de la crítica i de la literatura artística en el context italià, i la història de la restauració, la conservació i el col·leccionisme d'obres d'art, amb una atenció especial a la pintura mural antiga (convergint posteriorment cap a l'art urbà pictòric, com el Graffiti-writting i Street art). Autor de diverses monografies i assajos, ha editat L'incanto dell'affresco. Capolavori strappati da Pompei a Giotto, da Correggio a Tiepolo (Ravenna 2014), Street art. Banksy & co. L'art allo stato urbano (Bolonya 2016), i Oltre lo spazio. Oltre il tempo: il sogno di Ulisse Aldrovandi (Bolonya 2022). És conservador de l'Àrea d´Humanitats del Sistema de Museus Universitaris.

L'arrencament dels cicles de frescos entre els segles XIX i XX: stacco i strappo vs. les instal·lacions museístiques

Entre la segona meitat del segle XIX i el primer quart del XX, van començar a arribar als museus italians (i també europeus) cicles sencers de frescos arrencats. Des d'aleshores, a més dels fragments habituals i les escenes individuals extretes de decoracions murals més grans, absis sencers, capelles, voltes d'esglésies o sales d'edificis històrics es van començar a exposar als museus, amb els consegüents problemes vinculats a la conservació i, per tant, a l'exposició de pintures monumentals en ambients arquitectònics que sovint no eren aptes per acollir-los (i, per tant, potenciar-los). Tanmateix, va ser sobretot en les dècades següents, principalment després de la Segona Guerra Mundial, que les millores en les tècniques d'extracció i també la reordenació de moltes col·leccions de museus públics van afavorir descontextualitzacions mai vistes en termes de mida i complexitat, fins al punt que van arribar a influir en la museografia i la museotècnia modernes. Aquella època, que va marcar la història dels museus, avui ens sembla molt llunyana, no només perquè ja no hi ha —o gairebé no hi ha— arrencaments, sinó sobretot perquè aquells mateixos arrencaments, avantguardistes en aquell moment, cada cop tenen menys capacitat d'atreure el gust del públic, i obren, així, una nova etapa en la història de l'exposició del patrimoni pictòric mural arrencat del seu context original.